UNA ESTRELLA AL CEL

Per què no sóc capaç d’escriure la por que tinc a perdre’t? Per què se’m neguen els ulls al pensar que marxaràs per sempre? Vull recordar els bons moments al teu costat, i ho faré, perquè tu m’has ensenyat a viure la vida intensament, a valorar les amistats i la família, a respectar per a ser respectat, a lluitar per al que desitjo. Tu i només tu m’has donat força quan he estat trista i m’has somrigut quan les alegries em desbordaven.
Has estat 87 anys sense parar, treballant dia i nit, sempre rumiant la millor manera de fer les coses. Quan els companys et feien la guitza destrossant els teus plans i les teves construccions, tu els derrotaves amb idees innovadores.
Has recorregut mig món a peu, i has viscut mil-i-una aventures. Has passat fam i la misèria de menjar que tenies la has compartit amb la teva família.
Però ara hi ha alguna cosa que em molesta, que m’interromp el camí de la vida. És una preocupació cap a tu, avi.
Aquests dos últims anys han estat molt durs per a tu, ho sé. La teva cara mostra els patiments que t’han amargat, el dolor que has volgut dissimular, les molèsties que no et deixaven dormir. Ara ja no treballes, i és normal que se’m faci estrany veure’t ajagut a la butaca sense fer res. Tan sols fa dos anys que no seies ni un moment per descansar, què t’han fet? Qui s’ha apoderat del teu cos?
No és un constipat ni un virus, és un tumor maligne. Ostres. Sona lleig. El cor se m’altera, però el controlo, no serà res, em dic. Però em temo el pitjor.
Els dies se’m fan eterns, les notícies dels metges per programar el dia de la operació són constants. Millor quimioteràpia, millor radioteràpia... desfiguració facial, vida, mort.
Aquesta última paraula em té la pell de gallina, la odio, la menyspreo.
Ja sé que tard o d’hora a tots ens tocarà morir, però m’agradaria estar més temps amb tu avi, per a què segueixin les explicacions de les teves aventures, de les grans caminades que feies cada dia per anar treballar quan encara eres un menut, per a poder compartir més la meva vida amb tu.
Tan sols has de sobreviure a la operació i seràs lliure.
D’això ja n’han passat dos anys. Ara el meu avi té 89 anys. Semblava que després d’aquella operació, a part de les deformacions i efectes que li han quedat, tot anava bé.
Dic que tot anava bé perquè fa cosa de dos dies, al arribar a casa com cada dia, em van dir una mala notícia. Efectivament es tractava del meu avi. Es veu que havia recaigut amb la mateixa pedra del camí, però una mica diferent, ara era un tumor cerebral.
Tot hauria anat bé si la meva mare m’hagués contestat amb una data assenyalada quan jo li vaig preguntar quin dia seria la data d’operació, però la resposta va variar, i molt.
La mare em va contestar que la cosa era difícil, tant, que fins i tot els doctors havien plantejat que si l’operaven hi havia un tant per cent molt elevat de morir en la operació. I en canvi si el deixaven tranquil, el tumor faria el seu efecte i en un termini de dos mesos podia acabar amb ell.
Dos mesos? Ho he entès bé? 61 dies? No pot ser. Vull que almenys pobre home arribi als 90 anys! No em podeu donar aquesta notícia!
Les llàgrimes em llisquen per la galta, la foscor m’envaeix, tremolo. Menys de dos mesos i ja no hi serà. Pobre avi, com t’has de sentir sabent que amb menys de dos mesos et moriràs? Què t’ha de passar pel cap? Ni m’ho imagino.
Respiro fons, em sembla que no m’ho arribo a creure, dec estar en estat de xoc.
La mare plora, el pare també, i jo? No. Que rar es l’ésser humà.
M’acomiado, t’aniré a trobar avi, t’abraçaré, estaré al teu costat cada dia, am tu, per compartir el poc temps de vida que et queda, t’estimo avi, t’estimo.

Dos mesos, puntual com un rellotge, la vida del meu avi va acabar. A vegades els metges s’equivoquen, però en aquest cas, van encertar massa.
Ara ploro amb un ram de flors a la mà, amb el sol de primavera que il·lumina el seu nínxol. I al cel, a la nit, observaré com brilla intensament, una gran estrella, un record molt gran, el meu avi.