... Estava allà, estirada a la sorra, amb el cabell enredat, la roba molla, la pell de gallina, els ulls amb la mirada perduda i els peus gelats. Encongida com un nadó, tremolava, i desprenia una olor desagradable. Olor d’humit, olor a tancat.
Jo la cridava, ella no responia, continuava immòbil a la sorra. Angúnia, això es el que sentia quan la mirava.
Vaig treure’m la jaqueta, la vaig estendre sobre el seu cos humit, la vaig agafar i la vaig intentar incorporar. Poc a poc va anar responent, va escopir aigua, sorra i sang. No recordava que hi feia allà, n’hi com hi havia anat a parar. N’hi tan sols recordava per que estava molla.
Un cop la vaig notar capaç d’aixecar-se i caminar vam poder anar cap a casa, per canviar-se de roba i dutxar-se. Però les seves defenses eren insuficients, havíem de anar a l’hospital.
A les portes d’urgències es va desmaiar, els meus reflexes van ser insuficients per a collir-la abans que xoqués contra l’acera. Sang. Sang que sortia del seu cap. Expectació, crits, corregudes, sons. El meu cap es va quedar en blanc, jo no reaccionava, sentia els sons retombar dins del meu crani, però el meu cos s’havia paralitzat. Perquè no l’ajudava? Perquè no demanava ajuda? Cap resposta em sortia de dins. Tremolor, les mans em van fer figa i van començar a tremolar desconsoladament.
Sort dels infermers i la gent que s’ho mirava, si no fos per ells no se si n’ haguéssim sortit tots dos d’aquest mal tràngol.
La van tenir tres dies ingressada fent-li probes, sense resultat. Però la van donar d’alta.
Tornava a somriure, tornava a ser la noia que havia trobat a la sorra, la noia que durant tants anys havia compartit nits de festa, la noia que per ser tan vulnerable va acabar sent abusada pels indigents, la Júlia.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario